divendres, 17 de juliol de 2009

Barrabàs, una novel·la existencialista

Editorial Proa, 1984, Col·lecció "A tot vent". Traducció de Núria Sales. Es veuen algunes petits errors, inadequacions o inseguretat en l'ús del català.

La novel·la és de Pär Lagerkvist (1891-1974), escriptor suec que va escriure aquesta novel·la l'any 1950 i va guanyar el Premi Nobel l'any següent. És autor de poesia, teatre, novel·la i assaig. Interessat en la pintura i l'estètica, especialment l'avantguardista.

Sí, és una novel·la existencialista perquè tracta de Barrabàs, un home sol en el camí de la pròpia vida, amb la incertesa sobre com cal conduir-la. Diguem-ho aixís per entendre'ns, perquè n'hi ha que diuen que la literatura existencialista no se sap ben bé què és i deu ser vritat. Aquesta novel·la es considera també dins el corrent de la novel·la cristiana contemporània, que a catalunya ha representat Joan Sales.

El focus constant de l'obra és el personatge de Barrabàs.

L'estil és senzill. Malgrat que el narrador és omniscient no utilitza les possibilitats de penetració psicològica que això li permetria perquè no vol. Lagerkvist no s'imposa com a autor sinó que es retira i el que fa és presentar-nos la seva idea de la vida de Barrabàs de tal manera que veiem una situació vital, ens en poguem fer càrrec i hi poguem pensar.

Tots els personatges són tractats en funció de Barrabàs i de la seva història. La vida d'ells no és objectiu de Lagerkvist. Els únics personatges que val la pena de considerar són: la dona del llavi partit, Sant Pere i Sahak.

Potser també hauriem de considerar Jesucrist, però com a personatge que calla des de la seva creu: únic personatge que arriba al cor de Barrabàs, que el mou. Sahak, que mor a la creu en lloc de Barrabàs igual que ho va fer Jesucrist és una repetició peculiar de la mort de Jesucrist que tampoc aconsegueix vèncer l'escepticisme de Barrabàs tot i que el commou.

Barrabàs no aconsegueix crear cap relació humana si no és per interès (tot sovint mesquí) o per obligació: fou lligat amb cadenes a Sahak.

Novel·la en què es presenten situacions vitals i símbols. El que pot fer pensar o fer emocionar el lector és la situació mateixa en el seu context: no la bellesa del llenguatge, ni la descripció psicològica.

Vet aquit un fragment de l'obra.

"De mica en mica el venerable vell va saber per què el nom del Senyor apareixia esborrat i per què Barrabàs havia calat foc a Roma: havia volgut ajudar-los i ajudar el seu Salvador a reduir aquell món a cendra.

El vell bellugà el cap, afligit, en sentir això. I preguntà a Barrabàs com havia pogut creure que els cristians havien provocat l'incendi. Era el Cèsar mateix, aquell monstre, que ho havia fet, i era a ell que havia ajudat Barrabàs.

- Has ajudat al príncep d'aquest món, l'home a qui pertanys segons la teva placa d'esclau, i no el Senyor el nom del qual portes ratllat. Sense saber-ho, has servit el teu veritable amo.
Nostre Senyor és Amor -continuà suaument. I, agafant la placa de Barrabàs, contemplà amb tristesa el nom esborrat del seu Mestre i Senyor.

Després els seus dits vells deixaren anar la placa i sospirà profundament. Perquè comprenia que era la placa de Barrabàs, la que havia de dur forçosament, i que ell no podia fer res per a ajudar-lo. I comprengué també que l'altre ho sabia; ho va veure en la seva mirada tímida i desolada.


-Qui és? Qui és? - cridaren tots els altres alhora, així que el vell s'alçà.


De moment no volia respondre, tractà d'esquivar les preguntes. Però insistiren tant, que per fi hagué de cedir: -És Brrabàs, aquell que van alliberar en lloc del Mestre.

Van mirar el foraster estupefactes. Res no hauria pogut sorprendre'ls ni trasbalsar-los tant.


-Barrabàs! -mormolaren-. Barrabàs l'indultat! Barrabàs l'indultat!


S'hauria dit que no ho acabaven de comprendre. I els ulls els brillaven, amenaçadors, en la penombra
. Però el vell els calmà.

-És un malaurat -digué-, no tenim dret a jutjar-lo. Tots estem plens de defectes, i no és a causa dels nostres mèrits que el Senyor s'ha apiadat de nosaltres. No tenim dret a condemnar un home pel fet de no tenir Déu.

Abaixaren els ulls, i semblava com si després d'això, després d'aquestes darreres paraules, no gosessin mirar Barrabàs. S'apartaren d'ell en silenci i tornaren al lloc on seien abans. El vell els seguí amb el seu pas feixuc, sospirant.

Barrabàs tornà aquedar-se sol."

El símbol: el nom de Crist ratllat a l'anvers de la placa d'esclau que Barrabàs duu penjada al coll.

Els personatges: el diàleg amb el vell Sant Pere que estableix un contacte inútil amb Barrabàs. Els altres presos cristians que són una massa impersonal contraposada a Barrabàs, l'únic personatge el destí del qual importa.

Cap comentari: