dimecres, 2 de setembre de 2009

La quarta vigília

La quarta vigília. Títol original: Den fjerde nattevakt. Escrita per Johan Falkberget. Publicada per primer cop el 1923. Traducció catalana de Joan Fuster a partir de l'edició francesa, però compulsada amb l'original noruec per June Nyström de vila-abadal. Club editor. Club dels novel·listes. Any 1962.

L'edició té un pròleg del mateix Joan Fuster que, un cop més, hagués estat millor com a epíleg. O també partit entre pròleg i epíleg. Les explicacions sobre la traducció i sobre l'autor i l'època, bé poden estar al principi, però l'explicació de l'argument i l'anàlisi de l'obra valdria més tenir-les al final de tot. Estaria d'acord amb algunes de les afirmacions de Fuster, però no amb algunes altres.

Hi va haver una certa discussió a l'entorn de la traducció indirecta arran de les publicacions del club editor, però en aquest cas vull subratllar el fet que a la primera pàgina de l'obra s'hi escriu amb lletres prou grans "compulsada amb l'original noruec" i això és explicat, a més al pròleg. Moltes vegades es publiquen obres en què no hi consta ni la llengua original ni el títol. En aquest cas hi ha sinceritat i també un esforç per acostar-se al text original amb tots els mitjans a l'abast.

Sorprèn i alegra de trobar una obra com aquesta en un moment com aquell en què es va publicar a Catalunya. Probablement ho hem d'agrair a Joan Sales. És conegut l'interès de Sales per la novel·la cristiana. Fuster, en el seu pròleg, parla d'aquesta novel·la com d'una novel·la cristiana. Si ho és o no ho és caldria mirar-s'ho a fons, però no és pas clar que ho sigui en el mateix sentit que ho són altres obres.

A partir del to que utilitza al pròleg sembla que a Fuster no li interessi especialment que la novel·la sigui de tema cristià. I és cert que es tracta d'un entorn cristià, ja que el protagonista és un mossèn protestant, però tots els recursos cristians que s'utilitzen són per presentar unes vides que podrien haver anat de la mateixa manera sense el cristianisme. El cas és que ni per les decisions que prenen els personatges ni per la reflexió que conté l'obra, el cristianisme és realment essencial. Hi ha una petita reflexió i una petita interpretació dels personatges en clau cristiana però no arriba al nivell d'altres novel·les en què això esdevé central.

No trobo que aquesta sigui una novel·la poètica com diu Fuster. A altres obres escauria més aquesta descripció. Sí que pot ser una novel·la pictòrica, un cop més, ja que s'hi descriuen escenes de moments temporals diversos que potser no són essencials per a l'argument, però que tenen la funció de pintar un paisatge de la naturalesa i la cultura d'aquella època. En aquest sentit la novel·la és reeixida. Pel que fa a la tècnica, és bàsicament realista. Pel que fa a l'argument cal dir que és ben senzill, conegut i poc interessant. Molt més interessants són els diversos personatges que es presenten. Aquesta novel·la amb un altre argument o directament sense cap argument hi guanyaria.

dimarts, 18 d’agost de 2009

Any 2009 dedicat a la memòria de Knut Hamsun

Fam. Títol original en noruec: Sult. Any de la primera edició 1890. Una novel·la de Knut Hamsun. Editorial empúries, 2008. Traducció d'Anne-Lise Cloetta i Adriana Plujà. Pròleg de Paul Auster titulat "L'art de la fam". 167 pàgines de text amb pròleg inclòs.

No s'havia publicat en català cap obra noruega del segle XIX que no fos d'Ibsen des de feia molts anys, des d'abans de la guerra civil probablement.

Però aquesta obra sembla del segle XX i no d'un segle abans. És molt innovadora.

Hauríem de dir que no té argument: un jove camina gairebé sempre sol per Oslo i pateix gana. Només aconsegueix algun diner escrivint articles per diaris o bé per pura casualitat. Ell havia tingut una vida millor a la ciutat, tot i que no es va criar allí. No se'ns diu pràcticament res de la vida passada d'aquest jove, només això suara dit. La novel·la és escrita en primera persona i el narrador ens diu que ha intentat buscar feina, però és poc creïble.

El cas és que el jove pateix gana i no pot escriure perquè té gana o perquè no li surt quan no en té. A vegades es passa dies sense menjar res. La novel·la és dividida en quatre parts. Cada part sol coincidir amb un període de gana superat, però per poc temps.

Sembla que ell vol passar gana, tot i que li agradaria saciar-la, però potser no vol fer-ho a qualsevol preu. A l'estiu, per què no roba pomes o altres fruites de bosc o camp? Ell no: rosega un tros de pal o tros de biga arrancat del sostre per calmar el mal de l'estómac.

Podríem dir que és una persona que aplica la llei del mínim esforç, però passant per alt l'hedonisme de tal manera que l'esforç que ell considera mínim, és molt mínim!

És depriment aquesta novel·la? Es pot comparar d'alguna manera amb els quadres d'Edvard Munch? Doncs no, no és depriment. Tot i que a vegades alguna escena podria quedar ben representada per un quadre de Munch, la mirada és una altra.

No és depriment perquè l'autor busca la no identificació amb el personatge de tal manera que la novel·la resulta entretinguda i, segons les escenes, força divertida. Hi ha més d'una escena còmica provocada pels rampells del jove que venen de la gana o d'una bogeria momentània.

Què vol aquest jove a la vida? No se sap: vagarejar pels carrers. Quina explicació psicològica es dóna d'aquesta conducta? Cap. L'autor només presenta una observació dels mínms moviments que el protagonista fa i de tots els pensaments que indiscriminadament li passen pel cap. Això ens fa pensar que aquest tècnica s'acosta a la literatura avantguardista però força abans que Joyce, per exemple.

La psicologia, els entorns i les reaccions només volen ser acceptablement versemblants, però al final no expliquen directament la raó de res.

Què volia l'autor al capdavall amb aquesta obra? Fer una proposta literària. Presentar els resultats d'un experiment literari d'innovació. Vol fer una narració diferent: entra en el pensament i les sensacions del personatge posant atenció a tot, encara que sigui irrellevant. Vol fer un personatge que es mogui per objectius estranys però que malgrat tot resulti creïble, cosa que significa que la virtut del resultat està en la tècnica de l'autor. És a dir, que Hamsun defuig la narració convencional i, malgrat tot, aconsegueix fer una obra entretinguda i versemblant.

A més de l'aspecte artístic i narratiu, potser l'autor vol fer un símbol de l'individu del seu temps. El símbol aniria així, més o menys: som tots uns afamats que anem a munt i avall sense saber saciar la nostra fam, sempre dins el nostre cap i amb dificultats per establir relacions, fem coses sense sentit i que fan riure, tenim el menjar a l'abast però no l'agafem. Si aquest símbol és cert no ho puc dir, per fer-ho hauria de conèixer els interessos i preocupacions de Hamsun en aquella època.

El pròleg de Paul Auster també és interessant. Em pensava que Auster era un autor de llibres comercials sense gaire interès per la literatura clàssica, però no és així. Fam és un dels llibres de capçalera d'Auster. En aquest pròleg presenta el llibre i l'interpreta a la seva manera i demostra que ha llegit molt. La presentació d'Auster espatlla una mica el llibre, perquè l'explica tot al lector en una pàgina. Tot i que aquest no és un llibre que basi la seva gràcia en la trama i el final, l'editorial podria haver tingut una mica més de consideració pel lector i haver fet un epíleg en lloc d'un pròleg.

Auster proposa que Hamsun ens vol presentar un art de la fam. Proposa que el personatge fa art. S'inspira en un conte de Kafka que no he llegit en què un personatge juga a estar afamat sempre entre la vida i la mort amb l'objectiu de cultivar la tècnica d'estar en aquesta situació com si fos un art. Molt Kafkià això, em recorda altres contes d'ell. Però no veig en Hamsun cap interès a expressar això l'any 1890.

Kafka no és divertit ni entretingut, sol voler expressar la crueltat d'un agent extern o bé la crueltat amb un mateix però com un art malaltís, amb intenció. En Hamsun no hi ha intenció, ni agent extern que no es pugui combatre amb una mica d'esforç, no hi ha un art de la crueltat ni cap mena d'existencialisme. El personatge de Hamsun no és un individu oprimit existencialista, el seu dolor és patit amb una certa inconciència, amb una certa fusió amb el món i una falta de voluntat que impedeixen de parlar d'individualisme. Així doncs, el que diu a la coberta del llibre, que Hamsun és precursor de Kafka i Camus, s'hauria de dir amb matisos.

Un llibre molt interessant. Certament un dels que haurien de ser més coneguts i per tot això felicitaria l'editorial per haver volgut donar-nos-el en català. Felicitats també a les traductores per aquesta traducció que, almenys no grinyola en el resultat en català, i ànim a traduir més obres. Recuperem algun altre autor del XIX? Si és del XX també seria fantàstic.

divendres, 7 d’agost de 2009

El senyor Enric Ibsen

Així és com l'anomenaven a Catalunya durant l'última dècada del s. XIX: Enric Ibsen.

L'obra es diu Casa de nines perquè la protagonista de l'obra és tractada com una joguina, com una nina dins la petita casa de fireta.

Casa de nines. Henrik Ibsen. Edicions Proa, 2004. Col·lecció TNC. En aquesta col·lecció s’hi publiquen obres representades al Teatre Nacional de Catalunya.

La traducció és feta per Feliu Formosa a partir de l’alemany i revisada per Carolina Moreno, que ha tingut en compte l’original noruec. El llenguatge és planer i fluid i no grinyola en cap moment.

L’edició conté una introducció de Carles Batlle i Jordà amb bibliografia. Una nota a la traducció de Carolina Moreno. El repartiment d’actors i la fitxa artística, amb les dates i la sala del TNC on es va representar l'any 2004. Un epíleg en castellà que es va donar com a fulletó l’any 1899 als assistents a la representació de l’obra “Casa di Bmbola” en italià a Barcelona. S'han d'agrair aquestes edicions amb comentaris i, justificacions de traducció que tant sovint es troben a faltar, i annexos etc. Potser la introducció és un xic massa erudita, un xic espessa que no cal tant, vaja.

Casa de nines ja s'havia representat a Barcelona l'any 1894 en català, en castellà i en italià, i es va representar força durant les dues dècades següents. Tot això té a veure amb la febre ibseniana de l'època. Era la febre de tot Europa, però a Catalunya pel motiu afegit que Noruega s'havia independitzat feia poc i que hi havia força debat sobre l'estandardització del noruec durant tot el segle XIX i també el XX. Ja sabem ara que la literatura noruega del s. XIX va tenir impacte a Catalunya. Però que jo sàpiga es traduïa sempre d'altres llengües: sobretot francès, potser alemany...

Casa de nines. Un dels primers famosos drames domèstics d'Ibsen. Ha sigut una obra molt comentada i estudiada. No voldria pas fer-ho més aquí.

Només voldria dir que després d'una estructura argumental clàssica d'Ibsen, quan l'argument ja és tancat, Ibsen afegeix un diàleg al final de l'obra entre Nora, la protagonista, i el seu marit. Aquesta és una innovació ben interessant de l'obra. Aquest diàleg es coneix com la discussió i és de contingut ideològic. Encara que la conclusió de l'acció és acabada, aquest diàleg és la conclusió necessària ideològica de l'obra. Ibsen preten fomentar la discussió entre el públic, la discussió sobre els costums burgesos de l'època.

Però Ibsen no dóna una solució clara. No jutja del tot Nora. A l'autor actual Nora es fa una mica repelent al final de l'obra. És el moment de la seva rebel·lió feminista, sí, però no deixa de ser al mateix temps un rampell immadur i irresponsable. Això i altres coses fa que pensem que Ibsen busca l'impacte i la discussió però que no està d'acord amb el que fa Nora. De tota manera és el final que ell volia, ja que una actriu alemanya es va negar a fer-lo una vegada i ell li va canviar el final, sí, un final sense rebel·lia, però en un article Ibsen assegurava que aquest final alternatiu li desagradava molt.

divendres, 31 de juliol de 2009

Frederic Pujulà prologa Bjørnson

Comencem una sèrie d'articles sobre literatura noruega. Seran útils per a qui vulgui refrescar l'estiu per aquelles contrades. Donarem prioritat a les traduccions al català, que són poques, com són igualment poques les traduccions al castellà, tot i que són més, i és lògic.

D'entrada ens sorprèn que en els primers anys del segle XX hi hagi més traduccions catalanes d'autors noruegs del segle XIX que no pas ara. I si no hi comptem Ibsen, que encara és traduït ara, hem de dir que la resta d'autors noruegs del segle XIX només van ser traduïts al català a principi del segle XX. Tampoc són traduïts al castellà actualment aquests autors. Són els autors noruegs més importants del segle XIX: Bjørnson, Lie, Kielland...

Frederic Pujulà, autor de la primera novel·la de ciència ficció en català (Homes artificials, 1912), fa el pròleg a l'obra de teatre llarga i irrepresentable de Bjørnstjerne Bjørnson Més enllà de las forsas (Øver Ævne, I, II). Primera part: Drama en dos actes. Segona part: Drama en quatre actes. A l'edició no hi consta el traductor. 1904. Francesc Pujols i Josep Maria Jordà fan la traducció de Leonarda, una altra obra de Bjørnson.

Al seu pròleg Pujulà fa una breu biografia de Bjørnson. Després mostra la germanor entre la Catalunya del seu temps i la Noruega del s. XIX que es va alliberar de Dinamarca. Més endavant compara Ibsen i Bjørnson i informa que eren consogres, però ell es decanta per Ibsen clarament. No sé pas per què s'havia de decantar tan clarament per Ibsen al pròleg d'una obra de Bjørnson. D'Ibsen en valora els personatges, que fan un sacrifici personal voluntàriament per atènyer un objectiu. De Bjørnson en valora el realisme i la representació de la col·lectivitat.

Pujulà identifica art amb vida, però diu que vida no és el mateix que realitat; Bjørnson té realitat però tanmateix, no pas prou vida. Això s'hauria d'estudiar per entendre-ho. S'hi veuen prou les idees modernistes i nietzscheanes.

Finalment, al pròleg, Pujulà fa un comentari de l'obra concreta que prologa, una obra sobre la decadència del cristianisme i la mort de l'últim cristià.

Caldria llegir-lo més atentament aquest pròleg, però ara no toca.

divendres, 17 de juliol de 2009

Barrabàs, una novel·la existencialista

Editorial Proa, 1984, Col·lecció "A tot vent". Traducció de Núria Sales. Es veuen algunes petits errors, inadequacions o inseguretat en l'ús del català.

La novel·la és de Pär Lagerkvist (1891-1974), escriptor suec que va escriure aquesta novel·la l'any 1950 i va guanyar el Premi Nobel l'any següent. És autor de poesia, teatre, novel·la i assaig. Interessat en la pintura i l'estètica, especialment l'avantguardista.

Sí, és una novel·la existencialista perquè tracta de Barrabàs, un home sol en el camí de la pròpia vida, amb la incertesa sobre com cal conduir-la. Diguem-ho aixís per entendre'ns, perquè n'hi ha que diuen que la literatura existencialista no se sap ben bé què és i deu ser vritat. Aquesta novel·la es considera també dins el corrent de la novel·la cristiana contemporània, que a catalunya ha representat Joan Sales.

El focus constant de l'obra és el personatge de Barrabàs.

L'estil és senzill. Malgrat que el narrador és omniscient no utilitza les possibilitats de penetració psicològica que això li permetria perquè no vol. Lagerkvist no s'imposa com a autor sinó que es retira i el que fa és presentar-nos la seva idea de la vida de Barrabàs de tal manera que veiem una situació vital, ens en poguem fer càrrec i hi poguem pensar.

Tots els personatges són tractats en funció de Barrabàs i de la seva història. La vida d'ells no és objectiu de Lagerkvist. Els únics personatges que val la pena de considerar són: la dona del llavi partit, Sant Pere i Sahak.

Potser també hauriem de considerar Jesucrist, però com a personatge que calla des de la seva creu: únic personatge que arriba al cor de Barrabàs, que el mou. Sahak, que mor a la creu en lloc de Barrabàs igual que ho va fer Jesucrist és una repetició peculiar de la mort de Jesucrist que tampoc aconsegueix vèncer l'escepticisme de Barrabàs tot i que el commou.

Barrabàs no aconsegueix crear cap relació humana si no és per interès (tot sovint mesquí) o per obligació: fou lligat amb cadenes a Sahak.

Novel·la en què es presenten situacions vitals i símbols. El que pot fer pensar o fer emocionar el lector és la situació mateixa en el seu context: no la bellesa del llenguatge, ni la descripció psicològica.

Vet aquit un fragment de l'obra.

"De mica en mica el venerable vell va saber per què el nom del Senyor apareixia esborrat i per què Barrabàs havia calat foc a Roma: havia volgut ajudar-los i ajudar el seu Salvador a reduir aquell món a cendra.

El vell bellugà el cap, afligit, en sentir això. I preguntà a Barrabàs com havia pogut creure que els cristians havien provocat l'incendi. Era el Cèsar mateix, aquell monstre, que ho havia fet, i era a ell que havia ajudat Barrabàs.

- Has ajudat al príncep d'aquest món, l'home a qui pertanys segons la teva placa d'esclau, i no el Senyor el nom del qual portes ratllat. Sense saber-ho, has servit el teu veritable amo.
Nostre Senyor és Amor -continuà suaument. I, agafant la placa de Barrabàs, contemplà amb tristesa el nom esborrat del seu Mestre i Senyor.

Després els seus dits vells deixaren anar la placa i sospirà profundament. Perquè comprenia que era la placa de Barrabàs, la que havia de dur forçosament, i que ell no podia fer res per a ajudar-lo. I comprengué també que l'altre ho sabia; ho va veure en la seva mirada tímida i desolada.


-Qui és? Qui és? - cridaren tots els altres alhora, així que el vell s'alçà.


De moment no volia respondre, tractà d'esquivar les preguntes. Però insistiren tant, que per fi hagué de cedir: -És Brrabàs, aquell que van alliberar en lloc del Mestre.

Van mirar el foraster estupefactes. Res no hauria pogut sorprendre'ls ni trasbalsar-los tant.


-Barrabàs! -mormolaren-. Barrabàs l'indultat! Barrabàs l'indultat!


S'hauria dit que no ho acabaven de comprendre. I els ulls els brillaven, amenaçadors, en la penombra
. Però el vell els calmà.

-És un malaurat -digué-, no tenim dret a jutjar-lo. Tots estem plens de defectes, i no és a causa dels nostres mèrits que el Senyor s'ha apiadat de nosaltres. No tenim dret a condemnar un home pel fet de no tenir Déu.

Abaixaren els ulls, i semblava com si després d'això, després d'aquestes darreres paraules, no gosessin mirar Barrabàs. S'apartaren d'ell en silenci i tornaren al lloc on seien abans. El vell els seguí amb el seu pas feixuc, sospirant.

Barrabàs tornà aquedar-se sol."

El símbol: el nom de Crist ratllat a l'anvers de la placa d'esclau que Barrabàs duu penjada al coll.

Els personatges: el diàleg amb el vell Sant Pere que estableix un contacte inútil amb Barrabàs. Els altres presos cristians que són una massa impersonal contraposada a Barrabàs, l'únic personatge el destí del qual importa.

dimarts, 14 de juliol de 2009

Perejaume. Quin llei de poesia?

Els cims pensamenters de les reals i verdagueres elevacions.

Aquest és el títol d'un llibre de Perejaume, publicat per edicions polígrafa l'any 2004.

No he llegit cap altre llibre de Perejaume, només els he fullejat, però això sol ja em fa pensar que es tracta d'un dels pocs poetes realment sòlids de la literatura catalana. Un poeta amb pensament, amb cosmologia, que no juga sinó que basteix i observa, i si juga no és cap altre joc que el que fa la naturalesa mateixa, un joc ple de realitat, que no es mira només, sinó que també es trepitja. Que compleixin aquestes condicions n'hi deu haver ben pocs; i no crec que entre aquests pocs n'hi hagi dels famosos.

Com ja diu Ricard Torrents al pròleg de l'obra, Perejaume fa un gènere nou de literatura, fa un assaig creatiu, simbòlic, metafòric.

Aquest llibre tracta de Jacint Verdaguer sobretot, però també d'Antoni Gaudí i de Joan Maragall. Els cims pensamenters són aquests autors, i també cada persona quan és vista com a muntanya i cada muntanya quan és vista com a persona.

Verdaguer, a imitació de Déu, tornava a crear el món amb la paraula. Perejaume amb la seva obra troba forats amagats pels quals podem passar i descobrir la manera de viure al món que van crear Déu o Verdaguer que és el mateix món però no pas en un altre.

Perejaume descobreix l'element, el punt de vista, el forat en un tema, en aquest cas Verdaguer. Això que ha descobert és el més prominent, el més veritable que hi ha que l'observador i l'element observat puguin compartir. La importància i omnipresència del descobriment fa que Perejaume no es fixi en altres elements que una observació exhaustiva i descriptiva requeriria.

No es tracta doncs d'una observació de tot Verdaguer, sinó d'una part especialment significativa que, de tant important i vertadera, impregna tot l'autor i potser tota l'època. No es tracta d'un realisme exhaustiu, sinó simbòlic i de fons.

Per tant, Perejaume desatén alguns aspectes de Verdaguer, perquè no són prou omnipresents o perquè no els podem compartir. Així doncs, el seu Verdaguer és el nostre Verdaguer, però no tot el Verdaguer.

El Verdaguer descobert per Perejaume és un pas més en un camí personal d'ell i una altra estrella en la consetl·lació de les seves referències inspiradores, però en la mesura que tota l'Obra de Perejaume és comunicació i experiència col·lectiva, també el camí i la constel·lació són col·lectius.

divendres, 10 de juliol de 2009

Joan Pujolar fa antropologia lingüística de ben a prop

Un altre llibre que som llegit ès aquest:

Gender, Heteroglossia and Power. A Sociolinguistic Study of Youth Culture.

Un llibre de Joan Pujolar. Publicat per l'editorial Mouton de Gruyter, una de les editorials més prestigioses del món en temes de lingüística. Els llibres que fan són ben fets i materialment preciosos.

Joan Pujolar (nascut a Olot el 1964, professor de la UOC) fa el treball de camp d'aquest projecte durant els anys 1992 i 1993. Els anys següents treballa les dades recollides fins que l'any 1997 publica part de la seva reflexió al llibre De què vas tio?, publicat per l'editorial Empúries. Finalment aconsegueix publicar l'estudi, ampliat, en aquest llibre de gran difusió de què parlem, l'any 2001.

El seu estudi consisteix en la participació en les activitats de lleure de dos grups de joves de barris obrers de Barcelona que anomena els Rambleros i els Trepas. Es fixa en la importància que té la construcció del gènere en les maneres de comportar-se dels joves i també, és clar, en les maneres de parlar.

L'autor volia trobar la resposta a la pregunta: per què alguns joves no volen parlar català i fins i tot desenvolupen sentiments contraris al català malgrat les polítiques lingüístiques? Però per fer això analitza el bilingüisme i l'alternança de codi paralel·lament al gènere, les desigualtats entre els sexes, les identitats, el poder, el valor socioeconòmic de la llengua catalana etc.

Utilitza diverses teories per interpretar els fets: especialment les de Pierre Bourdieu i Mikhaïl Bakhtín.

En el moment de fer el treball de camp devia ser un projecte completament innovador a Catalunya. Actualment, totes aquestes perspectives són igualment útils, però s'haurien de complementar i corregir amb un aparell teòric nou que ha anat sorgint recentment i també amb dades socials provinents de la immigració dels anys 2000. La nova immigració transforma la situació de la parella castellà-català en una situació de relació múltiple de llengües i cultures diverses que aboquen a una oportunitat de conservació de la diversitat que hagués estat impossible només amb la situació binària anterior.

Som llegit aquest llibre per tenir un exemple d'un estudi antropològic fet de ben a prop d'un àmbit que els catalans coneixem més o menys per experiència. Hi he après algunes idees de Pierre Bourdieu. També algunes idees sobre l'argot en l'àmbit català: per exemple, que un argot dels anys 80 pot ser que no arribi a les zones rurals fins al cap de 20 anys; l'argot s'origina a les zones marginals de la societat i es difon cap a les classes més benestants i les zones rurals a poc a poc. Per descomptat, també hi he après totes les reflexions que fa l'autor: una visió integrada de l'identitat personal i les dinàmiques socials feta a partir de mètodes d'estudi qualitatius i d'observador participant. Una fita de la sociolingüística catalana.

Aquí n'hi ha una ressenya.

dijous, 2 de juliol de 2009

Dues novel·les de 1932 (i una de 1931)

Fa poc m'he llegit dues novel·les publicades el mateix any. Una ès Vida Pirvada, de Josep Maria de Sagarra, Premi Joan Crexells de 1932. Competia pel premi amb Laia, de Salvador Espriu. Que n'hi ha d'articles de blog sobre Vida Privada! La millor anàlisi de totes les dels blogs ès potser la de Laia Carbonell. En canvi sobre Laia gairebé no n'hi ha.

Vida Privada: una sèrie de tapissos sobre la Barcelona dels anys vint i principi dels trenta, Barcelona de la dictadura de Primo de Ribera i del naixement de la Segona República, Barcelona de l'enriquiment de la postguerra i del declivi lent.

Sagarra fa una metàfora a cada frase. No pot deixar de ser poeta. Ès un enginy verbal continu. Segons Josep Pla (diuen alguns blogs) això ès precisament el que cansa de l'estil de Sagarra. Potser ès cert que s'hauria d'haver controlat més, en Sagarra, sí, però cadascú té el seu estil. El que sí que ès criticable ès que hi hagi tants lectors llepafils, que són com els nens, que encara no han acostumat el paladar a tots els gustos acceptats pels adults dins una societat.

Novel·la de creació d'ambients, no tant de narració. Les festes socials de l'aristocràcia i també una visita al barri xino.

Segueix alguns moments de la vida d'alguns membres de la família Lloberola, família de la baixa aristocràcia, plena de fums, però arruïnada. L'autor no es reprimeix a l'hora de fer excursos sobre personatges intranscendents i força desconnectats del fil principal: son racons del tapís.

Novel·la que s'ha interpretat com l'aportació de Sagarra a la polèmica que ell mateix va començar i que sol dur el títol de "Una generació sense novel·la". Hi ha un llibre sencer d'Alan Yates sobre aquesta polèmica.

Alguns lectors no han gaudit de Vida Privada potser perquè prefereixen el psicologisme decimonònic o les tècniques narratives del realisme novel·lístic. Laia Carbonell diu que Sagarra fa servir tècniques del segle XIX i al mateix temps diu que té coses pròpies del seu temps, per exemple una proximitat al gènere de les memòries.

Ès cert, a Vida Privada hi ha un gran pes de les opinions i percepcions del narrador. S'assembla a Proust en el fet que tot ès, de manera molt evident, una gan apreciació personal del món. Aquesta novel·la té coses de memòries, de crònica, i poca instrospecció psicològica i poca acció. Per tant no hi veig tanta importància del s. XIX. I no ès modern això? No és modern veure's amb cor de crear un model de novel·la bastant especial, que no ès ni el típic de finals del XIX ni el típic de l'època de Sagarra?

Laia, de Salvador Espriu, sembla que no tingui res a veure amb Vida Privada. Això s'entén més quan sabem que Espriu va retocar la novel·la diverses vegades i força. Potser, llavors, allò que ens hagués deixat veure les similituds entre les dues obres ès precisament el que l'autor va expurgar. Per tant, tot el que diem d'Espriu pot ser fals, ja que la seva novel·la fou revisada l'any 1978 i no som llegit la versió primera.

A la contribució de Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil al llibre Salvador Espriu: algunes cartes i estudis sobre la seva obra (un títol ben lleig que deu ser responsabilitat dels curadors de l'edició) hi podem llegir que precisament els textos eliminats per Espriu respecte a les primeres edicions de Laia són els diàlegs i també la informació psicològica dels personatges. Semblava encara més naturalista la novel·la.

Els personatges de Laia encara tenen menys psicologia que els de Sagarra. Són fatalment conduïts, sembla que no tinguin voluntat. En això la novel·la d'Espriu sembla naturalista. Els personatges de Laia són arquetips. La presentació de símbols, arquetips i estampes amb un bell llenguatge ens fa pensar més en un poema que en una novel·la. Però ès un poema que té passatges interessants i que, en canvi, en conjunt no aconsegeix transmetre un missatge global.

Interpretar el text de Laia com a novel·la no ès la manera d'interpretar-lo que el fa lluïr més, segons em sembla a mi. M'agrada més veure'l com una col·lecció d'aquarel·les o de gravats. Al cap i a la fi, el text de Vida Privada tampoc llueix màximament interpretat com a novel·la. Deu ser potser que tenim un concepte de novel·la massa escanyolit? Això també sembla cert.

Un any abans encara, el 1931, es va publicar El Doctor Rip, la primera obra publicada de Salvador Espriu, escrita als 16 anys. Tot i que va ser molt elogiada, ell va acabar rebutjant-la del tot, de manera que la va refer durant els anys 60 i 70. Es tracta d'un monòleg narratiu amb molt més contingut psicològic que Laia i un estil força diferent en què un metge malalt de càncer reflexiona sobre la seva vida durant els seus últims dies. Tampoc podem dir que sigui una novel·la. Per la modernitat i la perspectiva psicologista atrapa més fàcilment el lector contemporani.

El Doctor Rip fa referència a l'actualitat i a la ciència i té un estil sintactic més convencional, malgrat que hi apunten algunes de les formes textuals de Laia. Val a dir que hi ha algunes expressions que volen ser originals o profundes i no s'entenen, cosa que a Laia gairebé no passa. De totes maneres, hi ha connexions entre les dues obres; per exemple, el poble de mar, lloc de naixement del doctor, sembla el mateix poble que el de Laia, però l'aproximació és diferent: en Laia, l'autor vol recrear vagament un moment del s. XIX, a El Doctor Rip parla de la seva mateixa època. Les dues obres semblen dues maneres que Espriu té d'aproximar-se al seu Arenys de Mar personal. El que sí que es veu ràpid és que El Doctor Rip ès una obra més cohesionada, més compacta, amb un fil més seguit i més rodona, per molt que Espriu la consideri fallida, cosa que pot ser pel que fa a altres aspectes.

Laia fa la impressió d'un exercici d'estil. Una voluntat de control de la llengua i de l'expressió. En l'estil lingüístic d'Espriu s'hi veu una influència de l'avantguarda, d'un trencament amb la frase del realisme novel·lístic convencional. Així doncs, Espriu assumeix els canvis de la prosa del primer quart del segle vint, que ell ja pot contemplar. En Sagarra aquesta influència es veu més en les tècniques de la narració, del discurs, però no en la frase a nivell sintàctic com en el cas d'Espriu. En Sagarra hi tenim el monòleg de Frederic que enceta una secció de la novel·la i que comença in media res i sense avís; aquest monòleg és una mostra de la influència de la nova novel·la europea.

La frase d'Espriu ès breu, brevíssima, paratàctica, enumerativa. Fa enumeracions de sintagmes o frases curtes que constituteixen per parataxi una frase més gran: d'això en podriem dir impressionisme. A estones no pot evitar de ficar-se en una frase més fluïda i habitual, però torna de nou al seu estil sec, inconnex.

La frase de Sagarra és sintàcticament més convencional i viva, encara que sovint ès força llarga. Sempre es diu que el llenguatge de Sagarra ès viu i popular, però no ens confonguem: ès també elaborat, prou complicat, amb cultismes etc. L'estructura ès, però, fluïda, plena de neologismes, de referències a l'actualitat i d'expressions tradicionals que contrasten. L'originalitat de la frase de Sagarra es troba més en l'enginy i la complicació de la idea, del recurs retòric, de la semàntica.

Voldria posar una mostra de cadascuna d'aquestes obres de 1932, no com a mostres representatives sinó simplement com a textos descriptius on podem veure-hi les diferències estilístiques:

Vida Privada

"A les roques, les ginesteres encenien els darrers becs de gas, en els quals s'hi cremaven les abelles. Un gas de color de salsa holandesa, opac, perfumadíssim.

Les quatre xicotes, per fer línia es dedicaven a cinquanta flexions abdominals diàries, amb les cames ben rígides i tocant amb els palmells de les mans les puntes dels peus; hi havia un moment de l'evolució que els pits els quedaven penjats del tors com dos fanalets piriformes; després, quan aixecaven el cap i la mata de cabells desplaçada tornava a lloc, en la cara de les xicotes s'hi dibuixava una baralla de suor, de somriures i de fatiga.


A l'hora de la gent, tornaven a la platja amb els ulls entelats per la cremor del sol i duent a les nines el somni i el prestigi de la seva aventura en les cales desertes. Una aventura que picava la medul·la dels xicots ennegrits, estirats a la sorra, i que en les rialles de les quatre xicotes endevinaven una mena de misteri brutal i càndid, però escandalosment excitant."

Laia

"La petita tropa enfilava un carrer veí i davallava a la fondalada dels garrofers. Pols de rial, parets de vinyes i hortes, les hortes rialleres de la costa, florides com un jardí. Les sargantanes prenien de ple a ple el sol i s'ensopien, marejades de vinassa de llum, oblidades de l'etern cuejar. Romaní, menta, claps de ginesta: la flor, d'un groc clar, molt senyora enmig de l'enganyosa vulgaritat del ginestell. Unes atzavares amagaven les puntes darrera les roques i deixaven arreu una nota aspra, exòtica, lleument desolada. Gatoses.

La colla corria agafada de mans i s'entrebancava amb les arrels dels garrofers. Dels arbres sacsejats queia una pluja de fruits negres. Els vailets els collien i els rosegaven.
"La sardana de l'avellana..." La colla es desfeia sota els brancatges. Començaven partides de marro-titiu i de fet a amagar."

Encara que Vida Privada no sigui de les més grans obres de la literatura catalana perquè no revela tant la humanitat com altres obres, ès, això sí, una proposta completa i madura. De Laia diríem que cobra molt més sentit en el context de tota l'obra de l'autor. Per això i també perquè sorgeix en els primers anys de l'autor, ens sembla que es pot interpretar com a obra de joventut, primera expressió d'un estil i uns interessos que després es van explorar molt més i amb més reeiximent.

Ara bé, no creiem que el premi Crexells anés a Vida Privada perquè fos millor, sinó potser perquè els editors hi van veure més guany: un autor famós i un tema escandalós.