Any 2009 dedicat a la memòria de Knut Hamsun

Fam. Títol original en noruec: Sult. Any de la primera edició 1890. Una novel·la de Knut Hamsun. Editorial empúries, 2008. Traducció d'Anne-Lise Cloetta i Adriana Plujà. Pròleg de Paul Auster titulat "L'art de la fam". 167 pàgines de text amb pròleg inclòs.

No s'havia publicat en català cap obra noruega del segle XIX que no fos d'Ibsen des de feia molts anys, des d'abans de la guerra civil probablement.

Però aquesta obra sembla del segle XX i no d'un segle abans. És molt innovadora.

Hauríem de dir que no té argument: un jove camina gairebé sempre sol per Oslo i pateix gana. Només aconsegueix algun diner escrivint articles per diaris o bé per pura casualitat. Ell havia tingut una vida millor a la ciutat, tot i que no es va criar allí. No se'ns diu pràcticament res de la vida passada d'aquest jove, només això suara dit. La novel·la és escrita en primera persona i el narrador ens diu que ha intentat buscar feina, però és poc creïble.

El cas és que el jove pateix gana i no pot escriure perquè té gana o perquè no li surt quan no en té. A vegades es passa dies sense menjar res. La novel·la és dividida en quatre parts. Cada part sol coincidir amb un període de gana superat, però per poc temps.

Sembla que ell vol passar gana, tot i que li agradaria saciar-la, però potser no vol fer-ho a qualsevol preu. A l'estiu, per què no roba pomes o altres fruites de bosc o camp? Ell no: rosega un tros de pal o tros de biga arrancat del sostre per calmar el mal de l'estómac.

Podríem dir que és una persona que aplica la llei del mínim esforç, però passant per alt l'hedonisme de tal manera que l'esforç que ell considera mínim, és molt mínim!

És depriment aquesta novel·la? Es pot comparar d'alguna manera amb els quadres d'Edvard Munch? Doncs no, no és depriment. Tot i que a vegades alguna escena podria quedar ben representada per un quadre de Munch, la mirada és una altra.

No és depriment perquè l'autor busca la no identificació amb el personatge de tal manera que la novel·la resulta entretinguda i, segons les escenes, força divertida. Hi ha més d'una escena còmica provocada pels rampells del jove que venen de la gana o d'una bogeria momentània.

Què vol aquest jove a la vida? No se sap: vagarejar pels carrers. Quina explicació psicològica es dóna d'aquesta conducta? Cap. L'autor només presenta una observació dels mínms moviments que el protagonista fa i de tots els pensaments que indiscriminadament li passen pel cap. Això ens fa pensar que aquest tècnica s'acosta a la literatura avantguardista però força abans que Joyce, per exemple.

La psicologia, els entorns i les reaccions només volen ser acceptablement versemblants, però al final no expliquen directament la raó de res.

Què volia l'autor al capdavall amb aquesta obra? Fer una proposta literària. Presentar els resultats d'un experiment literari d'innovació. Vol fer una narració diferent: entra en el pensament i les sensacions del personatge posant atenció a tot, encara que sigui irrellevant. Vol fer un personatge que es mogui per objectius estranys però que malgrat tot resulti creïble, cosa que significa que la virtut del resultat està en la tècnica de l'autor. És a dir, que Hamsun defuig la narració convencional i, malgrat tot, aconsegueix fer una obra entretinguda i versemblant.

A més de l'aspecte artístic i narratiu, potser l'autor vol fer un símbol de l'individu del seu temps. El símbol aniria així, més o menys: som tots uns afamats que anem a munt i avall sense saber saciar la nostra fam, sempre dins el nostre cap i amb dificultats per establir relacions, fem coses sense sentit i que fan riure, tenim el menjar a l'abast però no l'agafem. Si aquest símbol és cert no ho puc dir, per fer-ho hauria de conèixer els interessos i preocupacions de Hamsun en aquella època.

El pròleg de Paul Auster també és interessant. Em pensava que Auster era un autor de llibres comercials sense gaire interès per la literatura clàssica, però no és així. Fam és un dels llibres de capçalera d'Auster. En aquest pròleg presenta el llibre i l'interpreta a la seva manera i demostra que ha llegit molt. La presentació d'Auster espatlla una mica el llibre, perquè l'explica tot al lector en una pàgina. Tot i que aquest no és un llibre que basi la seva gràcia en la trama i el final, l'editorial podria haver tingut una mica més de consideració pel lector i haver fet un epíleg en lloc d'un pròleg.

Auster proposa que Hamsun ens vol presentar un art de la fam. Proposa que el personatge fa art. S'inspira en un conte de Kafka que no he llegit en què un personatge juga a estar afamat sempre entre la vida i la mort amb l'objectiu de cultivar la tècnica d'estar en aquesta situació com si fos un art. Molt Kafkià això, em recorda altres contes d'ell. Però no veig en Hamsun cap interès a expressar això l'any 1890.

Kafka no és divertit ni entretingut, sol voler expressar la crueltat d'un agent extern o bé la crueltat amb un mateix però com un art malaltís, amb intenció. En Hamsun no hi ha intenció, ni agent extern que no es pugui combatre amb una mica d'esforç, no hi ha un art de la crueltat ni cap mena d'existencialisme. El personatge de Hamsun no és un individu oprimit existencialista, el seu dolor és patit amb una certa inconciència, amb una certa fusió amb el món i una falta de voluntat que impedeixen de parlar d'individualisme. Així doncs, el que diu a la coberta del llibre, que Hamsun és precursor de Kafka i Camus, s'hauria de dir amb matisos.

Un llibre molt interessant. Certament un dels que haurien de ser més coneguts i per tot això felicitaria l'editorial per haver volgut donar-nos-el en català. Felicitats també a les traductores per aquesta traducció que, almenys no grinyola en el resultat en català, i ànim a traduir més obres. Recuperem algun altre autor del XIX? Si és del XX també seria fantàstic.

El senyor Enric Ibsen

Així és com l'anomenaven a Catalunya durant l'última dècada del s. XIX: Enric Ibsen.

L'obra es diu Casa de nines perquè la protagonista de l'obra és tractada com una joguina, com una nina dins la petita casa de fireta.

Casa de nines. Henrik Ibsen. Edicions Proa, 2004. Col·lecció TNC. En aquesta col·lecció s’hi publiquen obres representades al Teatre Nacional de Catalunya.

La traducció és feta per Feliu Formosa a partir de l’alemany i revisada per Carolina Moreno, que ha tingut en compte l’original noruec. El llenguatge és planer i fluid i no grinyola en cap moment.

L’edició conté una introducció de Carles Batlle i Jordà amb bibliografia. Una nota a la traducció de Carolina Moreno. El repartiment d’actors i la fitxa artística, amb les dates i la sala del TNC on es va representar l'any 2004. Un epíleg en castellà que es va donar com a fulletó l’any 1899 als assistents a la representació de l’obra “Casa di Bmbola” en italià a Barcelona. S'han d'agrair aquestes edicions amb comentaris i, justificacions de traducció que tant sovint es troben a faltar, i annexos etc. Potser la introducció és un xic massa erudita, un xic espessa que no cal tant, vaja.

Casa de nines ja s'havia representat a Barcelona l'any 1894 en català, en castellà i en italià, i es va representar força durant les dues dècades següents. Tot això té a veure amb la febre ibseniana de l'època. Era la febre de tot Europa, però a Catalunya pel motiu afegit que Noruega s'havia independitzat feia poc i que hi havia força debat sobre l'estandardització del noruec durant tot el segle XIX i també el XX. Ja sabem ara que la literatura noruega del s. XIX va tenir impacte a Catalunya. Però que jo sàpiga es traduïa sempre d'altres llengües: sobretot francès, potser alemany...

Casa de nines. Un dels primers famosos drames domèstics d'Ibsen. Ha sigut una obra molt comentada i estudiada. No voldria pas fer-ho més aquí.

Només voldria dir que després d'una estructura argumental clàssica d'Ibsen, quan l'argument ja és tancat, Ibsen afegeix un diàleg al final de l'obra entre Nora, la protagonista, i el seu marit. Aquesta és una innovació ben interessant de l'obra. Aquest diàleg es coneix com la discussió i és de contingut ideològic. Encara que la conclusió de l'acció és acabada, aquest diàleg és la conclusió necessària ideològica de l'obra. Ibsen preten fomentar la discussió entre el públic, la discussió sobre els costums burgesos de l'època.

Però Ibsen no dóna una solució clara. No jutja del tot Nora. A l'autor actual Nora es fa una mica repelent al final de l'obra. És el moment de la seva rebel·lió feminista, sí, però no deixa de ser al mateix temps un rampell immadur i irresponsable. Això i altres coses fa que pensem que Ibsen busca l'impacte i la discussió però que no està d'acord amb el que fa Nora. De tota manera és el final que ell volia, ja que una actriu alemanya es va negar a fer-lo una vegada i ell li va canviar el final, sí, un final sense rebel·lia, però en un article Ibsen assegurava que aquest final alternatiu li desagradava molt.