Dues novel·les de 1932 (i una de 1931)

Fa poc m'he llegit dues novel·les publicades el mateix any. Una ès Vida Pirvada, de Josep Maria de Sagarra, Premi Joan Crexells de 1932. Competia pel premi amb Laia, de Salvador Espriu. Que n'hi ha d'articles de blog sobre Vida Privada! La millor anàlisi de totes les dels blogs ès potser la de Laia Carbonell. En canvi sobre Laia gairebé no n'hi ha.

Vida Privada: una sèrie de tapissos sobre la Barcelona dels anys vint i principi dels trenta, Barcelona de la dictadura de Primo de Ribera i del naixement de la Segona República, Barcelona de l'enriquiment de la postguerra i del declivi lent.

Sagarra fa una metàfora a cada frase. No pot deixar de ser poeta. Ès un enginy verbal continu. Segons Josep Pla (diuen alguns blogs) això ès precisament el que cansa de l'estil de Sagarra. Potser ès cert que s'hauria d'haver controlat més, en Sagarra, sí, però cadascú té el seu estil. El que sí que ès criticable ès que hi hagi tants lectors llepafils, que són com els nens, que encara no han acostumat el paladar a tots els gustos acceptats pels adults dins una societat.

Novel·la de creació d'ambients, no tant de narració. Les festes socials de l'aristocràcia i també una visita al barri xino.

Segueix alguns moments de la vida d'alguns membres de la família Lloberola, família de la baixa aristocràcia, plena de fums, però arruïnada. L'autor no es reprimeix a l'hora de fer excursos sobre personatges intranscendents i força desconnectats del fil principal: son racons del tapís.

Novel·la que s'ha interpretat com l'aportació de Sagarra a la polèmica que ell mateix va començar i que sol dur el títol de "Una generació sense novel·la". Hi ha un llibre sencer d'Alan Yates sobre aquesta polèmica.

Alguns lectors no han gaudit de Vida Privada potser perquè prefereixen el psicologisme decimonònic o les tècniques narratives del realisme novel·lístic. Laia Carbonell diu que Sagarra fa servir tècniques del segle XIX i al mateix temps diu que té coses pròpies del seu temps, per exemple una proximitat al gènere de les memòries.

Ès cert, a Vida Privada hi ha un gran pes de les opinions i percepcions del narrador. S'assembla a Proust en el fet que tot ès, de manera molt evident, una gan apreciació personal del món. Aquesta novel·la té coses de memòries, de crònica, i poca instrospecció psicològica i poca acció. Per tant no hi veig tanta importància del s. XIX. I no ès modern això? No és modern veure's amb cor de crear un model de novel·la bastant especial, que no ès ni el típic de finals del XIX ni el típic de l'època de Sagarra?

Laia, de Salvador Espriu, sembla que no tingui res a veure amb Vida Privada. Això s'entén més quan sabem que Espriu va retocar la novel·la diverses vegades i força. Potser, llavors, allò que ens hagués deixat veure les similituds entre les dues obres ès precisament el que l'autor va expurgar. Per tant, tot el que diem d'Espriu pot ser fals, ja que la seva novel·la fou revisada l'any 1978 i no som llegit la versió primera.

A la contribució de Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil al llibre Salvador Espriu: algunes cartes i estudis sobre la seva obra (un títol ben lleig que deu ser responsabilitat dels curadors de l'edició) hi podem llegir que precisament els textos eliminats per Espriu respecte a les primeres edicions de Laia són els diàlegs i també la informació psicològica dels personatges. Semblava encara més naturalista la novel·la.

Els personatges de Laia encara tenen menys psicologia que els de Sagarra. Són fatalment conduïts, sembla que no tinguin voluntat. En això la novel·la d'Espriu sembla naturalista. Els personatges de Laia són arquetips. La presentació de símbols, arquetips i estampes amb un bell llenguatge ens fa pensar més en un poema que en una novel·la. Però ès un poema que té passatges interessants i que, en canvi, en conjunt no aconsegeix transmetre un missatge global.

Interpretar el text de Laia com a novel·la no ès la manera d'interpretar-lo que el fa lluïr més, segons em sembla a mi. M'agrada més veure'l com una col·lecció d'aquarel·les o de gravats. Al cap i a la fi, el text de Vida Privada tampoc llueix màximament interpretat com a novel·la. Deu ser potser que tenim un concepte de novel·la massa escanyolit? Això també sembla cert.

Un any abans encara, el 1931, es va publicar El Doctor Rip, la primera obra publicada de Salvador Espriu, escrita als 16 anys. Tot i que va ser molt elogiada, ell va acabar rebutjant-la del tot, de manera que la va refer durant els anys 60 i 70. Es tracta d'un monòleg narratiu amb molt més contingut psicològic que Laia i un estil força diferent en què un metge malalt de càncer reflexiona sobre la seva vida durant els seus últims dies. Tampoc podem dir que sigui una novel·la. Per la modernitat i la perspectiva psicologista atrapa més fàcilment el lector contemporani.

El Doctor Rip fa referència a l'actualitat i a la ciència i té un estil sintactic més convencional, malgrat que hi apunten algunes de les formes textuals de Laia. Val a dir que hi ha algunes expressions que volen ser originals o profundes i no s'entenen, cosa que a Laia gairebé no passa. De totes maneres, hi ha connexions entre les dues obres; per exemple, el poble de mar, lloc de naixement del doctor, sembla el mateix poble que el de Laia, però l'aproximació és diferent: en Laia, l'autor vol recrear vagament un moment del s. XIX, a El Doctor Rip parla de la seva mateixa època. Les dues obres semblen dues maneres que Espriu té d'aproximar-se al seu Arenys de Mar personal. El que sí que es veu ràpid és que El Doctor Rip ès una obra més cohesionada, més compacta, amb un fil més seguit i més rodona, per molt que Espriu la consideri fallida, cosa que pot ser pel que fa a altres aspectes.

Laia fa la impressió d'un exercici d'estil. Una voluntat de control de la llengua i de l'expressió. En l'estil lingüístic d'Espriu s'hi veu una influència de l'avantguarda, d'un trencament amb la frase del realisme novel·lístic convencional. Així doncs, Espriu assumeix els canvis de la prosa del primer quart del segle vint, que ell ja pot contemplar. En Sagarra aquesta influència es veu més en les tècniques de la narració, del discurs, però no en la frase a nivell sintàctic com en el cas d'Espriu. En Sagarra hi tenim el monòleg de Frederic que enceta una secció de la novel·la i que comença in media res i sense avís; aquest monòleg és una mostra de la influència de la nova novel·la europea.

La frase d'Espriu ès breu, brevíssima, paratàctica, enumerativa. Fa enumeracions de sintagmes o frases curtes que constituteixen per parataxi una frase més gran: d'això en podriem dir impressionisme. A estones no pot evitar de ficar-se en una frase més fluïda i habitual, però torna de nou al seu estil sec, inconnex.

La frase de Sagarra és sintàcticament més convencional i viva, encara que sovint ès força llarga. Sempre es diu que el llenguatge de Sagarra ès viu i popular, però no ens confonguem: ès també elaborat, prou complicat, amb cultismes etc. L'estructura ès, però, fluïda, plena de neologismes, de referències a l'actualitat i d'expressions tradicionals que contrasten. L'originalitat de la frase de Sagarra es troba més en l'enginy i la complicació de la idea, del recurs retòric, de la semàntica.

Voldria posar una mostra de cadascuna d'aquestes obres de 1932, no com a mostres representatives sinó simplement com a textos descriptius on podem veure-hi les diferències estilístiques:

Vida Privada

"A les roques, les ginesteres encenien els darrers becs de gas, en els quals s'hi cremaven les abelles. Un gas de color de salsa holandesa, opac, perfumadíssim.

Les quatre xicotes, per fer línia es dedicaven a cinquanta flexions abdominals diàries, amb les cames ben rígides i tocant amb els palmells de les mans les puntes dels peus; hi havia un moment de l'evolució que els pits els quedaven penjats del tors com dos fanalets piriformes; després, quan aixecaven el cap i la mata de cabells desplaçada tornava a lloc, en la cara de les xicotes s'hi dibuixava una baralla de suor, de somriures i de fatiga.

A l'hora de la gent, tornaven a la platja amb els ulls entelats per la cremor del sol i duent a les nines el somni i el prestigi de la seva aventura en les cales desertes. Una aventura que picava la medul·la dels xicots ennegrits, estirats a la sorra, i que en les rialles de les quatre xicotes endevinaven una mena de misteri brutal i càndid, però escandalosment excitant."

Laia

"La petita tropa enfilava un carrer veí i davallava a la fondalada dels garrofers. Pols de rial, parets de vinyes i hortes, les hortes rialleres de la costa, florides com un jardí. Les sargantanes prenien de ple a ple el sol i s'ensopien, marejades de vinassa de llum, oblidades de l'etern cuejar. Romaní, menta, claps de ginesta: la flor, d'un groc clar, molt senyora enmig de l'enganyosa vulgaritat del ginestell. Unes atzavares amagaven les puntes darrera les roques i deixaven arreu una nota aspra, exòtica, lleument desolada. Gatoses.

La colla corria agafada de mans i s'entrebancava amb les arrels dels garrofers. Dels arbres sacsejats queia una pluja de fruits negres. Els vailets els collien i els rosegaven. "La sardana de l'avellana..." La colla es desfeia sota els brancatges. Començaven partides de marro-titiu i de fet a amagar."

Encara que Vida Privada no sigui de les més grans obres de la literatura catalana perquè no revela tant la humanitat com altres obres, ès, això sí, una proposta completa i madura. De Laia diríem que cobra molt més sentit en el context de tota l'obra de l'autor. Per això i també perquè sorgeix en els primers anys de l'autor, ens sembla que es pot interpretar com a obra de joventut, primera expressió d'un estil i uns interessos que després es van explorar molt més i amb més reeiximent.

Ara bé, no creiem que el premi Crexells anés a Vida Privada perquè fos millor, sinó potser perquè els editors hi van veure més guany: un autor famós i un tema escandalós.