El senyor Enric Ibsen

Així és com l'anomenaven a Catalunya durant l'última dècada del s. XIX: Enric Ibsen.

L'obra es diu Casa de nines perquè la protagonista de l'obra és tractada com una joguina, com una nina dins la petita casa de fireta.

Casa de nines. Henrik Ibsen. Edicions Proa, 2004. Col·lecció TNC. En aquesta col·lecció s’hi publiquen obres representades al Teatre Nacional de Catalunya.

La traducció és feta per Feliu Formosa a partir de l’alemany i revisada per Carolina Moreno, que ha tingut en compte l’original noruec. El llenguatge és planer i fluid i no grinyola en cap moment.

L’edició conté una introducció de Carles Batlle i Jordà amb bibliografia. Una nota a la traducció de Carolina Moreno. El repartiment d’actors i la fitxa artística, amb les dates i la sala del TNC on es va representar l'any 2004. Un epíleg en castellà que es va donar com a fulletó l’any 1899 als assistents a la representació de l’obra “Casa di Bmbola” en italià a Barcelona. S'han d'agrair aquestes edicions amb comentaris i, justificacions de traducció que tant sovint es troben a faltar, i annexos etc. Potser la introducció és un xic massa erudita, un xic espessa que no cal tant, vaja.

Casa de nines ja s'havia representat a Barcelona l'any 1894 en català, en castellà i en italià, i es va representar força durant les dues dècades següents. Tot això té a veure amb la febre ibseniana de l'època. Era la febre de tot Europa, però a Catalunya pel motiu afegit que Noruega s'havia independitzat feia poc i que hi havia força debat sobre l'estandardització del noruec durant tot el segle XIX i també el XX. Ja sabem ara que la literatura noruega del s. XIX va tenir impacte a Catalunya. Però que jo sàpiga es traduïa sempre d'altres llengües: sobretot francès, potser alemany...

Casa de nines. Un dels primers famosos drames domèstics d'Ibsen. Ha sigut una obra molt comentada i estudiada. No voldria pas fer-ho més aquí.

Només voldria dir que després d'una estructura argumental clàssica d'Ibsen, quan l'argument ja és tancat, Ibsen afegeix un diàleg al final de l'obra entre Nora, la protagonista, i el seu marit. Aquesta és una innovació ben interessant de l'obra. Aquest diàleg es coneix com la discussió i és de contingut ideològic. Encara que la conclusió de l'acció és acabada, aquest diàleg és la conclusió necessària ideològica de l'obra. Ibsen preten fomentar la discussió entre el públic, la discussió sobre els costums burgesos de l'època.

Però Ibsen no dóna una solució clara. No jutja del tot Nora. A l'autor actual Nora es fa una mica repelent al final de l'obra. És el moment de la seva rebel·lió feminista, sí, però no deixa de ser al mateix temps un rampell immadur i irresponsable. Això i altres coses fa que pensem que Ibsen busca l'impacte i la discussió però que no està d'acord amb el que fa Nora. De tota manera és el final que ell volia, ja que una actriu alemanya es va negar a fer-lo una vegada i ell li va canviar el final, sí, un final sense rebel·lia, però en un article Ibsen assegurava que aquest final alternatiu li desagradava molt.