Joan Pujolar fa antropologia lingüística de ben a prop

Un altre llibre que som llegit ès aquest:

Gender, Heteroglossia and Power. A Sociolinguistic Study of Youth Culture.

Un llibre de Joan Pujolar. Publicat per l'editorial Mouton de Gruyter, una de les editorials més prestigioses del món en temes de lingüística. Els llibres que fan són ben fets i materialment preciosos.

Joan Pujolar (nascut a Olot el 1964, professor de la UOC) fa el treball de camp d'aquest projecte durant els anys 1992 i 1993. Els anys següents treballa les dades recollides fins que l'any 1997 publica part de la seva reflexió al llibre De què vas tio?, publicat per l'editorial Empúries. Finalment aconsegueix publicar l'estudi, ampliat, en aquest llibre de gran difusió de què parlem, l'any 2001.

El seu estudi consisteix en la participació en les activitats de lleure de dos grups de joves de barris obrers de Barcelona que anomena els Rambleros i els Trepas. Es fixa en la importància que té la construcció del gènere en les maneres de comportar-se dels joves i també, és clar, en les maneres de parlar.

L'autor volia trobar la resposta a la pregunta: per què alguns joves no volen parlar català i fins i tot desenvolupen sentiments contraris al català malgrat les polítiques lingüístiques? Però per fer això analitza el bilingüisme i l'alternança de codi paralel·lament al gènere, les desigualtats entre els sexes, les identitats, el poder, el valor socioeconòmic de la llengua catalana etc.

Utilitza diverses teories per interpretar els fets: especialment les de Pierre Bourdieu i Mikhaïl Bakhtín.

En el moment de fer el treball de camp devia ser un projecte completament innovador a Catalunya. Actualment, totes aquestes perspectives són igualment útils, però s'haurien de complementar i corregir amb un aparell teòric nou que ha anat sorgint recentment i també amb dades socials provinents de la immigració dels anys 2000. La nova immigració transforma la situació de la parella castellà-català en una situació de relació múltiple de llengües i cultures diverses que aboquen a una oportunitat de conservació de la diversitat que hagués estat impossible només amb la situació binària anterior.

Som llegit aquest llibre per tenir un exemple d'un estudi antropològic fet de ben a prop d'un àmbit que els catalans coneixem més o menys per experiència. Hi he après algunes idees de Pierre Bourdieu. També algunes idees sobre l'argot en l'àmbit català: per exemple, que un argot dels anys 80 pot ser que no arribi a les zones rurals fins al cap de 20 anys; l'argot s'origina a les zones marginals de la societat i es difon cap a les classes més benestants i les zones rurals a poc a poc. Per descomptat, també hi he après totes les reflexions que fa l'autor: una visió integrada de l'identitat personal i les dinàmiques socials feta a partir de mètodes d'estudi qualitatius i d'observador participant. Una fita de la sociolingüística catalana.

Aquí n'hi ha una ressenya.

Dues novel·les de 1932 (i una de 1931)

Fa poc m'he llegit dues novel·les publicades el mateix any. Una ès Vida Pirvada, de Josep Maria de Sagarra, Premi Joan Crexells de 1932. Competia pel premi amb Laia, de Salvador Espriu. Que n'hi ha d'articles de blog sobre Vida Privada! La millor anàlisi de totes les dels blogs ès potser la de Laia Carbonell. En canvi sobre Laia gairebé no n'hi ha.

Vida Privada: una sèrie de tapissos sobre la Barcelona dels anys vint i principi dels trenta, Barcelona de la dictadura de Primo de Ribera i del naixement de la Segona República, Barcelona de l'enriquiment de la postguerra i del declivi lent.

Sagarra fa una metàfora a cada frase. No pot deixar de ser poeta. Ès un enginy verbal continu. Segons Josep Pla (diuen alguns blogs) això ès precisament el que cansa de l'estil de Sagarra. Potser ès cert que s'hauria d'haver controlat més, en Sagarra, sí, però cadascú té el seu estil. El que sí que ès criticable ès que hi hagi tants lectors llepafils, que són com els nens, que encara no han acostumat el paladar a tots els gustos acceptats pels adults dins una societat.

Novel·la de creació d'ambients, no tant de narració. Les festes socials de l'aristocràcia i també una visita al barri xino.

Segueix alguns moments de la vida d'alguns membres de la família Lloberola, família de la baixa aristocràcia, plena de fums, però arruïnada. L'autor no es reprimeix a l'hora de fer excursos sobre personatges intranscendents i força desconnectats del fil principal: son racons del tapís.

Novel·la que s'ha interpretat com l'aportació de Sagarra a la polèmica que ell mateix va començar i que sol dur el títol de "Una generació sense novel·la". Hi ha un llibre sencer d'Alan Yates sobre aquesta polèmica.

Alguns lectors no han gaudit de Vida Privada potser perquè prefereixen el psicologisme decimonònic o les tècniques narratives del realisme novel·lístic. Laia Carbonell diu que Sagarra fa servir tècniques del segle XIX i al mateix temps diu que té coses pròpies del seu temps, per exemple una proximitat al gènere de les memòries.

Ès cert, a Vida Privada hi ha un gran pes de les opinions i percepcions del narrador. S'assembla a Proust en el fet que tot ès, de manera molt evident, una gan apreciació personal del món. Aquesta novel·la té coses de memòries, de crònica, i poca instrospecció psicològica i poca acció. Per tant no hi veig tanta importància del s. XIX. I no ès modern això? No és modern veure's amb cor de crear un model de novel·la bastant especial, que no ès ni el típic de finals del XIX ni el típic de l'època de Sagarra?

Laia, de Salvador Espriu, sembla que no tingui res a veure amb Vida Privada. Això s'entén més quan sabem que Espriu va retocar la novel·la diverses vegades i força. Potser, llavors, allò que ens hagués deixat veure les similituds entre les dues obres ès precisament el que l'autor va expurgar. Per tant, tot el que diem d'Espriu pot ser fals, ja que la seva novel·la fou revisada l'any 1978 i no som llegit la versió primera.

A la contribució de Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil al llibre Salvador Espriu: algunes cartes i estudis sobre la seva obra (un títol ben lleig que deu ser responsabilitat dels curadors de l'edició) hi podem llegir que precisament els textos eliminats per Espriu respecte a les primeres edicions de Laia són els diàlegs i també la informació psicològica dels personatges. Semblava encara més naturalista la novel·la.

Els personatges de Laia encara tenen menys psicologia que els de Sagarra. Són fatalment conduïts, sembla que no tinguin voluntat. En això la novel·la d'Espriu sembla naturalista. Els personatges de Laia són arquetips. La presentació de símbols, arquetips i estampes amb un bell llenguatge ens fa pensar més en un poema que en una novel·la. Però ès un poema que té passatges interessants i que, en canvi, en conjunt no aconsegeix transmetre un missatge global.

Interpretar el text de Laia com a novel·la no ès la manera d'interpretar-lo que el fa lluïr més, segons em sembla a mi. M'agrada més veure'l com una col·lecció d'aquarel·les o de gravats. Al cap i a la fi, el text de Vida Privada tampoc llueix màximament interpretat com a novel·la. Deu ser potser que tenim un concepte de novel·la massa escanyolit? Això també sembla cert.

Un any abans encara, el 1931, es va publicar El Doctor Rip, la primera obra publicada de Salvador Espriu, escrita als 16 anys. Tot i que va ser molt elogiada, ell va acabar rebutjant-la del tot, de manera que la va refer durant els anys 60 i 70. Es tracta d'un monòleg narratiu amb molt més contingut psicològic que Laia i un estil força diferent en què un metge malalt de càncer reflexiona sobre la seva vida durant els seus últims dies. Tampoc podem dir que sigui una novel·la. Per la modernitat i la perspectiva psicologista atrapa més fàcilment el lector contemporani.

El Doctor Rip fa referència a l'actualitat i a la ciència i té un estil sintactic més convencional, malgrat que hi apunten algunes de les formes textuals de Laia. Val a dir que hi ha algunes expressions que volen ser originals o profundes i no s'entenen, cosa que a Laia gairebé no passa. De totes maneres, hi ha connexions entre les dues obres; per exemple, el poble de mar, lloc de naixement del doctor, sembla el mateix poble que el de Laia, però l'aproximació és diferent: en Laia, l'autor vol recrear vagament un moment del s. XIX, a El Doctor Rip parla de la seva mateixa època. Les dues obres semblen dues maneres que Espriu té d'aproximar-se al seu Arenys de Mar personal. El que sí que es veu ràpid és que El Doctor Rip ès una obra més cohesionada, més compacta, amb un fil més seguit i més rodona, per molt que Espriu la consideri fallida, cosa que pot ser pel que fa a altres aspectes.

Laia fa la impressió d'un exercici d'estil. Una voluntat de control de la llengua i de l'expressió. En l'estil lingüístic d'Espriu s'hi veu una influència de l'avantguarda, d'un trencament amb la frase del realisme novel·lístic convencional. Així doncs, Espriu assumeix els canvis de la prosa del primer quart del segle vint, que ell ja pot contemplar. En Sagarra aquesta influència es veu més en les tècniques de la narració, del discurs, però no en la frase a nivell sintàctic com en el cas d'Espriu. En Sagarra hi tenim el monòleg de Frederic que enceta una secció de la novel·la i que comença in media res i sense avís; aquest monòleg és una mostra de la influència de la nova novel·la europea.

La frase d'Espriu ès breu, brevíssima, paratàctica, enumerativa. Fa enumeracions de sintagmes o frases curtes que constituteixen per parataxi una frase més gran: d'això en podriem dir impressionisme. A estones no pot evitar de ficar-se en una frase més fluïda i habitual, però torna de nou al seu estil sec, inconnex.

La frase de Sagarra és sintàcticament més convencional i viva, encara que sovint ès força llarga. Sempre es diu que el llenguatge de Sagarra ès viu i popular, però no ens confonguem: ès també elaborat, prou complicat, amb cultismes etc. L'estructura ès, però, fluïda, plena de neologismes, de referències a l'actualitat i d'expressions tradicionals que contrasten. L'originalitat de la frase de Sagarra es troba més en l'enginy i la complicació de la idea, del recurs retòric, de la semàntica.

Voldria posar una mostra de cadascuna d'aquestes obres de 1932, no com a mostres representatives sinó simplement com a textos descriptius on podem veure-hi les diferències estilístiques:

Vida Privada

"A les roques, les ginesteres encenien els darrers becs de gas, en els quals s'hi cremaven les abelles. Un gas de color de salsa holandesa, opac, perfumadíssim.

Les quatre xicotes, per fer línia es dedicaven a cinquanta flexions abdominals diàries, amb les cames ben rígides i tocant amb els palmells de les mans les puntes dels peus; hi havia un moment de l'evolució que els pits els quedaven penjats del tors com dos fanalets piriformes; després, quan aixecaven el cap i la mata de cabells desplaçada tornava a lloc, en la cara de les xicotes s'hi dibuixava una baralla de suor, de somriures i de fatiga.

A l'hora de la gent, tornaven a la platja amb els ulls entelats per la cremor del sol i duent a les nines el somni i el prestigi de la seva aventura en les cales desertes. Una aventura que picava la medul·la dels xicots ennegrits, estirats a la sorra, i que en les rialles de les quatre xicotes endevinaven una mena de misteri brutal i càndid, però escandalosment excitant."

Laia

"La petita tropa enfilava un carrer veí i davallava a la fondalada dels garrofers. Pols de rial, parets de vinyes i hortes, les hortes rialleres de la costa, florides com un jardí. Les sargantanes prenien de ple a ple el sol i s'ensopien, marejades de vinassa de llum, oblidades de l'etern cuejar. Romaní, menta, claps de ginesta: la flor, d'un groc clar, molt senyora enmig de l'enganyosa vulgaritat del ginestell. Unes atzavares amagaven les puntes darrera les roques i deixaven arreu una nota aspra, exòtica, lleument desolada. Gatoses.

La colla corria agafada de mans i s'entrebancava amb les arrels dels garrofers. Dels arbres sacsejats queia una pluja de fruits negres. Els vailets els collien i els rosegaven. "La sardana de l'avellana..." La colla es desfeia sota els brancatges. Començaven partides de marro-titiu i de fet a amagar."

Encara que Vida Privada no sigui de les més grans obres de la literatura catalana perquè no revela tant la humanitat com altres obres, ès, això sí, una proposta completa i madura. De Laia diríem que cobra molt més sentit en el context de tota l'obra de l'autor. Per això i també perquè sorgeix en els primers anys de l'autor, ens sembla que es pot interpretar com a obra de joventut, primera expressió d'un estil i uns interessos que després es van explorar molt més i amb més reeiximent.

Ara bé, no creiem que el premi Crexells anés a Vida Privada perquè fos millor, sinó potser perquè els editors hi van veure més guany: un autor famós i un tema escandalós.

A favor de Plató

Vet aquit una idea interessant que diu Gadamer sobre Plató. Aquí n'hem fet una traducció al català de la qual no n'estem gaire contents tot i que hi hem après molt. Que serveixi com a mostra que l'alemany filosòfic ès una llengua independent i amb identitat pròpia, que ès una llengua difícil i que Gadamer tampoc ès tan fàcil de llegir com ens volen fer creure els traductors.

So haben mich mehr als die großen Denker des deutschen Idealismus die platonischen Dialoge geprägt, indem sie mich ständig begleiteten. Sie sind ein einzigartiger Umgang. Wenn immer sonst wir, durch Nietzsche, durch Heidegger belehrt, die Vorgreiflichkeit der griechischen Begrifflichkeit, von Aristoteles bis Hegel und bis zur modernen Logik, als eine Grenze empfinden mögen, jenseits derer unserer eigenen Fragen ohne Antwort und unsere Intentionen unbefriedigt bleiben - Platos Dialogkunst ist auch noch dieser Scheinüberlegenheit, die wir als Erben judäo-christlichen Überlieferung zu besitzen meinen, zuvorgekommen.

Gewiss hat gerade er, mit der Ideen-lehre, mit der Dialektitk der Ideen, mit der Mathematiesierung der Physik und mit der Intellektuierung dessen, was wir Ethik nennen würden, den Grund zu der metaphysichen Begrifflichkeit unserer Tradition gelegt. Aber er hat zugleich alle seine Aussagen mimetisch begrenzt, und wie Sokrates es mit seiner gewohnten Ironie bei seinen Gesprächspartnern zu erreichen wusste, so beraubt auch Plato durch seine Kunst der Dialogdichtung seinen Leser seiner vermeintlichen Überlegenheit. Mit Plato philosophieren, nicht: Plato kritisieren, ist die Aufgabe. Plato kritisieren ist vielleicht ebenso einfältig, wie Sophokles vorzuhalten, dass er nicht Shakespeare ist. Das klingt paradox, aber nur für den, der gegen die philosophische Relevanz der poetischen Imagination Platos blind ist.

Així, com que m'han acompanyat contínuament, m'han marcat més els diàlegs platònics que no pas els grans pensadors de l'idealisme alemany. Són una companyia única. Si sempre, ensenyats per Nietzsche i per Heidegger, la conceptualització grega com a precedent, d'Aristòtil fins a Hegel i fins a la lògica moderna, a nosaltres ens agradaria sentir-la com una frontera més enllà de la qual hi queden les pròpies preguntes sense resposta i les intencions insatisfetes; l'art dialògic de Plató també és anticipadament aquesta aparent superioritat que nosaltres, com a hereus de la tradició judeocristiana, opinem que tenim.

Ben segur que ell amb la teoria de les idees, amb la dialèctica de les idees, amb la matematització de la física i l'intel·lecció del que anomenaríem ètica, ha posat els fonaments de la conceptualització metafísica de la nostra tradició. Però al mateix temps ell va delimitar totes les seves afirmacions mimèticament i, així com Socrates amb la seva habitual ironia va saber guanyar-se els seus interlocutors, així mateix Plató amb el seu art del diàleg va desproveir els seus lectors de la seva suposada superioritat. Filosofar amb Plató i no pas criticar-lo és el que hem de fer. Criticar Plató és potser tan beneit, com retreure a Sòfocles que no sigui Shakespeare. Sona paradoxal, però ho és només per a aquell qui està cec davant la rellevància filosòfica de la imaginació poètica de Plató.

Gadamer, Hans-Georg. Selbstdarstellung, autopresentació, article autobiogràfic de 1977 recollit més tard a dins de Wahrheit und Methode, Veritat i Mètode, vol. II

Definició

Aquest blog parlarà de la ramaderia del llibre, una activitat humana. La ramaderia ès una forma de domesticació. Implica un ramader, un ramat i una ramderia. El ramader ès una persona interessada en el ramat. El ramat en aquest cas ès un conjunt indefinit de llibres.