dimarts, 18 d’agost del 2009

Any 2009 dedicat a la memòria de Knut Hamsun

Fam. Títol original en noruec: Sult. Any de la primera edició 1890. Una novel·la de Knut Hamsun. Editorial empúries, 2008. Traducció d'Anne-Lise Cloetta i Adriana Plujà. Pròleg de Paul Auster titulat "L'art de la fam". 167 pàgines de text amb pròleg inclòs.

No s'havia publicat en català cap obra noruega del segle XIX que no fos d'Ibsen des de feia molts anys, des d'abans de la guerra civil probablement.

Però aquesta obra sembla del segle XX i no d'un segle abans. És molt innovadora.

Hauríem de dir que no té argument: un jove camina gairebé sempre sol per Oslo i pateix gana. Només aconsegueix algun diner escrivint articles per diaris o bé per pura casualitat. Ell havia tingut una vida millor a la ciutat, tot i que no es va criar allí. No se'ns diu pràcticament res de la vida passada d'aquest jove, només això suara dit. La novel·la és escrita en primera persona i el narrador ens diu que ha intentat buscar feina, però és poc creïble.

El cas és que el jove pateix gana i no pot escriure perquè té gana o perquè no li surt quan no en té. A vegades es passa dies sense menjar res. La novel·la és dividida en quatre parts. Cada part sol coincidir amb un període de gana superat, però per poc temps.

Sembla que ell vol passar gana, tot i que li agradaria saciar-la, però potser no vol fer-ho a qualsevol preu. A l'estiu, per què no roba pomes o altres fruites de bosc o camp? Ell no: rosega un tros de pal o tros de biga arrancat del sostre per calmar el mal de l'estómac.

Podríem dir que és una persona que aplica la llei del mínim esforç, però passant per alt l'hedonisme de tal manera que l'esforç que ell considera mínim, és molt mínim!

És depriment aquesta novel·la? Es pot comparar d'alguna manera amb els quadres d'Edvard Munch? Doncs no, no és depriment. Tot i que a vegades alguna escena podria quedar ben representada per un quadre de Munch, la mirada és una altra.

No és depriment perquè l'autor busca la no identificació amb el personatge de tal manera que la novel·la resulta entretinguda i, segons les escenes, força divertida. Hi ha més d'una escena còmica provocada pels rampells del jove que venen de la gana o d'una bogeria momentània.

Què vol aquest jove a la vida? No se sap: vagarejar pels carrers. Quina explicació psicològica es dóna d'aquesta conducta? Cap. L'autor només presenta una observació dels mínms moviments que el protagonista fa i de tots els pensaments que indiscriminadament li passen pel cap. Això ens fa pensar que aquest tècnica s'acosta a la literatura avantguardista però força abans que Joyce, per exemple.

La psicologia, els entorns i les reaccions només volen ser acceptablement versemblants, però al final no expliquen directament la raó de res.

Què volia l'autor al capdavall amb aquesta obra? Fer una proposta literària. Presentar els resultats d'un experiment literari d'innovació. Vol fer una narració diferent: entra en el pensament i les sensacions del personatge posant atenció a tot, encara que sigui irrellevant. Vol fer un personatge que es mogui per objectius estranys però que malgrat tot resulti creïble, cosa que significa que la virtut del resultat està en la tècnica de l'autor. És a dir, que Hamsun defuig la narració convencional i, malgrat tot, aconsegueix fer una obra entretinguda i versemblant.

A més de l'aspecte artístic i narratiu, potser l'autor vol fer un símbol de l'individu del seu temps. El símbol aniria així, més o menys: som tots uns afamats que anem a munt i avall sense saber saciar la nostra fam, sempre dins el nostre cap i amb dificultats per establir relacions, fem coses sense sentit i que fan riure, tenim el menjar a l'abast però no l'agafem. Si aquest símbol és cert no ho puc dir, per fer-ho hauria de conèixer els interessos i preocupacions de Hamsun en aquella època.

El pròleg de Paul Auster també és interessant. Em pensava que Auster era un autor de llibres comercials sense gaire interès per la literatura clàssica, però no és així. Fam és un dels llibres de capçalera d'Auster. En aquest pròleg presenta el llibre i l'interpreta a la seva manera i demostra que ha llegit molt. La presentació d'Auster espatlla una mica el llibre, perquè l'explica tot al lector en una pàgina. Tot i que aquest no és un llibre que basi la seva gràcia en la trama i el final, l'editorial podria haver tingut una mica més de consideració pel lector i haver fet un epíleg en lloc d'un pròleg.

Auster proposa que Hamsun ens vol presentar un art de la fam. Proposa que el personatge fa art. S'inspira en un conte de Kafka que no he llegit en què un personatge juga a estar afamat sempre entre la vida i la mort amb l'objectiu de cultivar la tècnica d'estar en aquesta situació com si fos un art. Molt Kafkià això, em recorda altres contes d'ell. Però no veig en Hamsun cap interès a expressar això l'any 1890.

Kafka no és divertit ni entretingut, sol voler expressar la crueltat d'un agent extern o bé la crueltat amb un mateix però com un art malaltís, amb intenció. En Hamsun no hi ha intenció, ni agent extern que no es pugui combatre amb una mica d'esforç, no hi ha un art de la crueltat ni cap mena d'existencialisme. El personatge de Hamsun no és un individu oprimit existencialista, el seu dolor és patit amb una certa inconciència, amb una certa fusió amb el món i una falta de voluntat que impedeixen de parlar d'individualisme. Així doncs, el que diu a la coberta del llibre, que Hamsun és precursor de Kafka i Camus, s'hauria de dir amb matisos.

Un llibre molt interessant. Certament un dels que haurien de ser més coneguts i per tot això felicitaria l'editorial per haver volgut donar-nos-el en català. Felicitats també a les traductores per aquesta traducció que, almenys no grinyola en el resultat en català, i ànim a traduir més obres. Recuperem algun altre autor del XIX? Si és del XX també seria fantàstic.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hamsun també és interessant com a personatge. Particualrment com a col·laboracionista dels nazis durant la IIGM. El seu final és dur i tràgic, abandonat per tothom, i algú que en sàpiga podria trobar paral·lelismes amb la novel·la.

Ànims amb el bloc.

;-)

Dav

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Gràcies pels ànims. Me n'alegro que t'hagi interessat Hamsun. Sens dubte hauria d'estar al costat de Kafka i de Joyce.